lunes, 1 de diciembre de 2008

Entrevista a Consuelo Martí.


ENTREVISTA A UNA DONA DE CULLERA (1907-2008)

1)A què jugava vosté quan era menuda?

Normalment en el carrer jugàvem al sambori, i quan estavem prop del col·legi baixaven les monjes i ens castigaven. El dia de pasqua ací jugàvem a la cordeta que tractava d'una corda que l'agafavem dos persones i la menejàvem per amunt i per avall.

També al “escondite” (amagatall) que quan teníem pati les monjes ens marmolaven per jugar. També tinc memòria i me'n recorde del “diable” que és el què més m'agradava.

Hi havien moltes monjes i me'n recorde encara dels seus noms:
Sor Visctoria, Sor Antonia, La Madre Superiora Auria, Sor Carmen i Sor Mercedes.

2)A quina escola anava vosté, i què feia allí?

Jo anava a la Milagrosa, allí ens ensenyàvem a escriure i a llegir, i també tocavem el piano, que ens ensenyaven les monjes del col-legi. Després ja més avant quan teníem 13 anys més o menys començabem a bordar, i a fer vestits per als avis que vivíen en l'asilo.

En la festa de la Milagrosa, més o menys en l´any 1919 que jo tenía 12 anys anavem a la misa del gall, i els meus germans feen unes bufes ansucrades per la nit. Jo que encara m´enrecorde el meu germà em va arreplegar una vegada de l´esglesia de Sant Joan i jo estava molt esglaida i clar, no hi havía ningú i ens varem quedar allí tota la nit fins que bingué en meu germà major a arrecollir-nos.

3) Com era Cullera abans?

Era molt diferent i molt més bonica què ara, la capilla de Santa Anna jo m´enrecorde que estava molt bonica quan passaven les provessons de Sant Joan, i ara està en molt mal estat. També m´enrecorde de que pujavem per les revoltes del castell a portar teulaetes per a reformar una part del muro que s´havía trencat, i els xicots més majors portàven més, perquè clar estàven més forts pa fer eixa feina.

Després d'això quan ja estàven dalt, en el castell hi havía una fonteta que encara es conserva molt bé, pero envés de veure al gallet, hi havía un cànter de metal per ficar dins l´aigua i después de vuere ens anàven per una senda, un caminet que ja no está fins el foro i allí que jo me'n recorde que era estiu, ens ficavem baix dels arbres ben fresquets.

El mercat, estava molt canviat darrere d´ell es trovaba el cuartel de la guardia civil, i que después el ficaren a l áltra part de Cullera, i allí quant ens veien ens Guardies Civils, ens deien que cantarem una cançó que es deia la Bohemia i que encara recorde algo que era així:

Vengo de bohemia
Que es de donde yo soy,
Canta Bohemía,
Marcha, bohemia…
Por un camino de rosas…
Un camino de flores


Ja no me'n recorde res més, però si que d´algo, si, com este trosset. (jejeje)


4) Com va viure vosté la guerra?

Vaig estar dins de casa, me'n recorde de què apagavem les llums, del carrer perquè els de l áltre bando no superen on estàvem, ens pujavem al terrat, i miràvem els barcos què passaven per la mar.

Menjavem boniatos, els meus fills, es ficàvem molt contents, feem també, les miques. Pujavem a unes escales per encendre les faroles, i eren d'oli i de gas.

En la guerra, me'n recorde de què feia estraperlo, i a mi em deia, la meua amiga que anara a València i que canviara l´arròs, per la carn. Recorde de que teniém que portar l árròs i per a què no ens pillaren, tiravem quan arribabem a Silla els sacs d´arròs als camps, per a què no ens pillara la Guardia Civil.

Jo desde ma casa escoltava els avions que es deien crec “La pava” i estos tiravem bombes però menys mal que no es baren donar compte, de que este poble existia, osinos jo ací no estaría contant el que conte.

5) Com va viure la pos-guerra? La veritat és de que crec que ninguna pos-guerra a durat tant de temps com la pos-guerra Espanyola.

El que més em ba plenar de ràbia es veure com el General Franco, després de que diguera de que Espanya estaba calmada de tota mena de coses i antemptats, ell mateix matara a persones inocents que no pensaven com “el so tio pardal” eixe.

Em ba enfadar molt, això, i també veure com mataven a una persona en públic això era horrorós i asquerós, que ho feren els guàrdies civils.

Jo feia estraperlo, perquè necesitava alimentar a els meus fills, perquè ací en Cullera, encaraa que no es pasava tanta fam, teníem que menjar d'alguna forma i això era l´única cosa que podia fer.

Després de la guerra, en Cullera jo recorde quan va guanyar el meu cosí Enrique Chulio, que asistíem als mítins i cantàvem esta cançó:

Arriba pueblos de la tierra…
En pies famélica legión
Atruena la razón en marcha
Es el fín de la opresión…

No recorde massa bé però crec què era així. (Jejeje)

6)Com es troba vosté ara ací en Cullera?

¡Aaai! Ara? Em trobe molt bé en al meua familia que és el que sempre m'agradat. Encara que ja tinc 101 anys que ja són molts, tinc molta mèmoria de com va ser la meua vida en el passat.

À: Moltes Gràcies Consuelo.


No hay comentarios: